| Quan d’un cel blau del nord somriguin |
| Núvols blancs i bufi el vent |
| I els teus pulmons s’inflin com veles |
| I el sol t’escupi raigs al front |
| Quan els pit-rojos i les caderneres |
| Els gaigs, les garces i els mussols |
| Refilin a l’uníson una melodia |
| Que tens al cor, potser comencis |
| A sospitar |
| (I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè) |
| Quan recuperis tots els fragments |
| D’aquest naufragi que és la memòria |
| D’aquests parracs ja no en direm corbates |
| D’aquesta espelma ja no en direm llum |
| Quan de la fosca nit salvatge |
| L’udol dels llops, convocant la lluna |
| Recorri en calfreds els petits cossos |
| Dels vostres fills, és que tot |
| Torna a començar |
| O potser tu mai has tingut un amic imaginari |
| O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda |
| O potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut |